Font: Ara / FRANCESC ORTEU
Francisco Castaño Mena és assessor i orientador familiar i pare del Gabriel i l’Ismael, de 18 i 10 anys. Treballa amb xavals que no es porten bé i, juntament amb Pedro García Aguado, ha escrit ‘Aprender a educar. Evitar el mal comportamiento y el fracaso escolar’ (Grijalbo)
El principal error que cometem els pares és protegir massa els fills.
Què se’n derivarà?
Frustració i mal comportament. No els podem cuidar tant. Els sobreprotegim i quan arriben a l’adolescència no saben resoldre els seus problemes. Cal que n’aprenguin abans, perquè llavors s’hi sumen les hormones, el trencament amb els pares, i tot plegat els desborda. En molts casos els fills es van apoderant dels pares i arriba un moment que realment ja no poden més.
¿Tot això pot desencadenar agressivitat?
I tant que sí. Controlar una rebequeria és un comportament que cal aprendre. Què passa si no es fa? Doncs que et trobes amb una rebequeria d’un xaval de setze anys, i no és el mateix. Hi ha una dada que posa els pèls de punta. A Espanya hi ha 400.000 famílies en què els fills agredeixen als pares. I més de la meitat d’aquestes famílies són de classe mitjana o mitjana-alta, amb un progenitor amb estudis superiors.
Fa respecte sentir dir això.
A més, hi ha una altra cosa. Els nens són extremadament manipuladors, són molt hàbils apoderant-se dels pares i dominant-los.
Què s’hi pot fer?
Cal vigilar. Quan un pare o una mare sent repetidament que no havia de cedir amb el fill, té un problema. Cal aturar-se a pensar. Cal buscar ajuda o preocupar-se per formar-se com a pare, perquè alguna cosa no fem bé. I arribarà un dia que no podrem amb els nostres fills, que la situació se’ns escaparà de les mans.
Quin altre error no podem cometre?
Negociar. Un pare o una mare que negocia amb el fill està perdut. El fill sempre troba una manera de doblegar la teva voluntat, ja sigui amb arguments, o fent-se la víctima, o enfadant-se i creant situacions tenses. O et diuen que tots els seus amics fan allò que tu no els deixes fer. No pots educar un fill tenint en compte els seus amics. La meva mare deia una cosa fantàstica: i si tots els teus amics es llancen de cap al pou, tu faràs el mateix?
¿No hem de negociar en cap circumstància?
Home, algunes coses sí que les podem acordar. Però les coses bàsiques no es poden negociar. No pots negociar a quina hora arriba a casa o quanta estona ha d’estar jugant amb la Play, perquè t’acabaran convencent. La teva feina com a pare és posar límits, normes raonables i coherents, ajustades a cada edat, amb sentit comú, que és una cosa que s’ha perdut. Jo tinc una frase.
Digues-la.
“No compro excuses”. Els nens són molt hàbils. Tenen excuses per a tot. Tot ho justifiquen. No et pots creure tot el que et diuen els fills, per molt èmfasi que hi posin. Sovint resulten tan convincents perquè tenen totalment assumit tot allò que t’estan dient. S’ho creuen. Viuen en el món de les seves creences i sovint els hi hem de trencar.
No protegir. No negociar. Un últim no.
No etiquetar. Cal educar sense posar etiquetes, sense dir al nen que ell és això o allò, que és un mandrós o que sempre fa tard o que és un desendreçat o un malcarat o que no fa mai cas.
Però si això ho fem contínuament!
Doncs cal deixar de fer-ho. Tot això els etiqueta i els fa baixar l’autoestima. Els pares hem d’aconseguir que els nostres fills s’estimin a ells mateixos. T’explico una anècdota.
Vinga.
Una filla parlava amb el seu pare, estava abatuda perquè es veia a venir que no trauria bones notes. El pare li pregunta per què, i la filla li respon: “És que sóc molt mandrosa”. Ja ho donava per fet. Ho tenia assimilat. Potser ho havia sentit dir als pares i no preveia la possibilitat ni d’intentar-ho.
Recull de premsa 