“Cal mobilitzar-se, entrar a les institucions i canviar-les”

Font: El Punt Avui

Mireia Rourera

Sosté Francesc Torralba que l’avarícia, l’enveja i la supèrbia han propiciat la crisi que patim, d’una arrel profundament ètica. En aquest marc, diu, no s’hi val a “mirar cap a un altre cantó i esperar que tot passi” sinó que “cal comprometre’s”.

foto Francesc Torralba

Hem tocat fons?
Estem en un punt on s’ha de dir prou. Cada setmana hi ha un nou cas de corrupció, de males pràctiques, de prevaricació, que activa la indignació ciutadana. Davant d’això constatem que si no hi ha ètica no hi ha futur. És a dir: allò que ens havíem pensat que era l’assignatura “maria” a l’escola, completament irrellevant, ens adonem que és absolutament prioritària; si no hi ha ètica no hi ha institucions polítiques, bancàries, sanitàries, periodístiques…, no hi ha res! Sense ètica només hi ha un joc d’interessos, una batalla per tenir el màxim poder o benefici.
L’ètica, assignatura obligatòria?
Sí, perquè a l’escola hi va tothom. Però ep!, que molts cops ens hem equivocat convertint l’ètica en una matèria ideològica que posa el partit polític segons li convé i això és terrible. A les facultats també s’ha de formar en ètica perquè si no només tenim tècnics, tecnòlegs, empresaris, executius, taurons sense ètica. Qui ens ha portat a la crisi? Gent que ha sortit de Harvard, de Boston, de grans escoles de negocis!
Parlem de corrupció. Sempre n’hi ha hagut.
Però ara la veiem perquè hi ha més transparència i les xarxes socials, i allò que abans amagàvem (a l’Església, als Estats Units, a un banc, a una universitat, a una ONG…) ara ho sabem. No ens acabàvem d’aixecar de la confessió d’en Pujol que ja tenim el cas de les targetes opaques, la monarquia cau a trossos… El tema és si som capaços de digerir-ho, tot això.
Se’n va tot en orris?
La sensació és que si no hi ha un canvi en el procés formatiu de les persones i en les cultures organitzatives tot se’n va a l’aigua. N’hi ha prou amb una matèria d’ètica en els processos formatius? No. N’hi ha prou amb una guia de bones pràctiques? No. N’hi ha prou amb un codi deontològic? No. Cal un canvi més profund. Ara mateix, un noi troba una feina i la meitat li paguen en negre. Què fa? Doncs acceptar-la abans que l’agafi un altre. Un ciutadà va al mecànic i aquest en fer-li la factura li diu: amb IVA o sense IVA? Per això jo dic: compte! No focalitzem només la corrupció en polítics, banquers, monarques, capellans, perquè hi ha moltes petites corrupcions en la vida domèstica que el ciutadà no reconeix quan les practica ell però en canvi les assenyala quan les fa un altre. Cal formació en ètica a fons i uns sistemes de control, legal i penal, molt més estrictes.
La gent hi pensa en això?
La crisi ha fet reflexionar molt, però sens dubte els que menys preguntes es fan són el que tenen més, sovint els més corruptes. Hi tenen molt a perdre.
També hi ha silencis.
En teologia és el que en diem “el pecat d’omissió”. El silenci de la bona gent és còmplice, culpable.
Vivim el triomf del cinisme.
Ens trobem que els cínics ocupen llocs privilegiats. A aquests l’ètica els fa molta por i la converteixen en cosmètica, que és el més perillós. Només fan veure que l’apliquen per quedar bé davant la galeria. La instrumentalitzen per generar confiança i tenir encara més quotes de mercat. Fals!, pura decoració.
Davant de tot això…?
Cal la indignació ciutadana, sempre que es canalitzi correctament i sigui força transformadora. Això vol dir que cal un lideratge moral; com va passar a l’Índia amb Gandhi, a Sud-àfrica amb Mandela, o als EUA als anys cinquanta amb Martin Luter King. Després cal entrar a les institucions per canviar-les. Jo dic no a la cultura de la queixa, a no voler mullar-se però estar tot el dia criticant. Ens hem de comprometre per canviar les coses.
Està esperançat?
Sí, perquè veig que sorgeixen plataformes noves, moviments polítics nous, que la cosa es mou, que aquells que fins ara tenien la paella pel mànec comencen a adonar-se que això no és indefinit.
Vostè parla de revolució ètica.
Que comença per un mateix. És la transformació de la persona i l’assumpció d’uns valors, que no només s’han de viure com a persona sinó també com a professional, en el camp que sigui. Les institucions no canvien si no canvien les persones. Tan corrupte és un polític com un fisioterapeuta que allarga a deu les sessions al malalt quan amb set en tindria prou.
Cal examinar-se un mateix?
La revolució ètica és assumir el meu grau de responsabilitat en la desfeta col·lectiva. Cal examinar-se i dir, a veure, jo sóc pare. Com faig de pare? Jo sóc fill. Com faig de fill? Jo sóc professor. Com tracto els meus alumnes? Sóc bon professor? Jo sóc consumidor. Què consumeixo? Sóc responsable amb la producció del producte? Sóc ciutadà. Quin és el meu compromís social? I així…
Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: