Font: Ara
Elisabet Escriche
L’economista Joaquim Valls acaba de publicar Genial ment (Edicions LU), un llibre en el qual defensa que tothom pot aprendre matemàtiques, que qualsevol persona pot arribar a ser talentosa i creativa i que no hi ha alumnes poc intel·ligents sinó professors incompetents.
Afirma que si una persona té el carnet de conduir ja pot ser un geni. És així de fàcil?
Si una persona aconsegueix aprovar l’examen de teoria del carnet de conduir pot aprovar totes les assignatures de l’ESO, perquè no hi ha cap matèria en l’etapa d’educació obligatòria que sigui més difícil que la teoria del carnet de conduir. Per tant, si una persona es treu el carnet de conduir i no l’ESO és perquè el primer li fa il·lusió i les assignatures no. A allò que ens fa il·lusió hi dediquem hores i, de retruc, això fa que ens convertim en uns grans experts de la matèria.
La clau, doncs, és posar-hi hores?
El periodista britànico-canadenc Malcolm Gladwell explica que és la línia de les 10.000 hores la que fa que siguis un fora de sèrie o una persona normal en una matèria. Si hi poses més de 10.000 hores, seràs molt bo en allò que facis.
És aplicable al sistema educatiu?
El problema del sistema educatiu no és d’hores, sinó que la pedagogia actual està deslligada dels descobriments neurològics que s’estan duent a terme. El nostre cervell aprèn d’una manera radicalment diferent de com ens pensem que aprèn.
Com aprèn?
Doncs de la mateixa manera que ho fèiem de petits. Un nen petit sempre vol veure la mateixa pel·lícula de dibuixos animats. Els nens aprenen per repetició, però el sistema educatiu ho converteix en un càstig.
El món educatiu, però, ha lluitat en els últims anys per fugir del mètode de la repetició…
És un error. Jo ensenyo matemàtiques i s’aprenen per repetició, no pensant. ¿Quan a algú li regalen un mòbil es llegeix les instruccions? ¿A un nen se li explica com ha de caminar o se li posa un powerpoint amb gramàtica per aprendre a parlar? Per què de grans ens volen ensenyar un idioma així? És antinatural.
Així doncs, com s’ha d’ensenyar?
L’alumne ha d’aprendre treballant, dedicant-hi hores. Ha de ser el protagonista i, tal com passa quan aprens a conduir, el professor ha de ser un acompanyant que el guiï. L’aprenentatge el fa l’alumne sol.
¿Si modifiquéssim aquesta qüestió, baixaria el fracàs escolar?
Si exigíssim l’ESO per treure’s el carnet de conduir, baixaria el fracàs escolar, perquè l’alumne tindria una il·lusió.
Defensa que no hi ha mals alumnes sinó mals professors…
En 36 anys de docència, havent acumulat més de 4.000 hores de classe i havent tingut més de 40.000 alumnes universitaris, no me n’he trobat mai cap de tonto, i això que jo ensenyo matemàtiques. Si no han entès la matèria és perquè jo no els l’he explicat bé.
¿Creu que és aplicable a l’etapa educativa obligatòria?
La conec només com a pare, però hi veig molts errors. El problema de l’ensenyament és que hi ha una part -només una part- del professorat que s’hi dedica per tres raons: juny, juliol i agost. A més a més, el fet que faci poques hores de classe és una gran contradicció, perquè com més hores treballes a l’aula més bo ets en la teva professió.
Quins altres errors hi ha?
Que tenir menys alumnes és sinònim de més qualitat. I, sobretot, la falta d’autoritat: jo sóc pare de la meva filla i professor dels meus alumnes, no el seu amic. No té gaire sentit que jo vesteixi com vesteixen ells perquè s’entra en un col·leguisme absurd. El professor és l’autoritat a la classe i ha d’exercir-la, el problema és que per fer-ho s’ha de treballar. L’autoritat te la dóna saber l’assignatura i impartir-la bé perquè els alumnes no s’avorreixin.
¿Els alumnes, doncs, són innocents del tot i en tot?
No, en general tenen deixadesa a l’hora d’estudiar, es treballa poc. Estudiar és un privilegi extraordinari. El fet de convertir l’ensenyament en gratuït se’ns ha girat en contra, perquè el que és barat no ho valorem.
Qui té, doncs, la responsabilitat de transmetre que l’educació és un privilegi?
Els pares, els professors i els mitjans de comunicació. S’hauria de transmetre que l’ensenyament costa molts diners i que és un dret, però només per a les persones que s’esforcen. Per a les que no, no ho és.
¿I què fem amb les persones que no s’esforcen?
Aquest és el gran problema. Allargar l’educació obligatòria dels 14 als 16 anys, que sobre paper semblava una bona idea, va ser un error. Si agafes un nen de 14 anys encara el pots encaminar cap a l’estudi. Amb 16, és molt més difícil.
Hauríem de tornar enrere?
Sí, jo tornaria al model d’abans. Als 14 anys tornaria a separar les etapes educatives i faria una bona FP. També repetiria la via de retorn cap a la universitat.
Recull de premsa 