Continguts violents, alerta!

Font: Ara

Ainhoa Boix

No importa l’estudi al qual es recorri, si a l’elaborat pel psicòleg anglès Aric Sigman amb el títol Temps per veure la pantalla, si al realitzat per la doctora nord-americana Lindsay A. Robertson titulat Infància i adolescència. Televisió, visualització i comportament antisocial en l’adultesa primerenca o si a qualsevol dels publicats per la revista Pediatrics amb els mitjans de comunicació i els nens com a tema. Tots arriben a la mateixa conclusió: que els nens passin més d’una hora davant el televisor o la consola no és bo, i menys quan els continguts als quals accedeixen són violents.

A més de la passivitat, l’apatia, els trastorns del son o l’obesitat infantil de la qual alerten pediatres i psicòlegs, ens trobem amb un altre risc, doble: que els menors reprodueixin les conductes agressives de la tele o els videojocs i que s’hi facin insensibles, que les banalitzin. Per aquest motiu els especialistes, a més de coincidir en els efectes negatius d’una exposició perllongada a continguts violents, també defensen la mateixa metodologia a seguir per evitar, justament, aquests efectes.

I el modus operandi no és cap altre que controlar les hores que passen els nens davant de la televisió o d’internet, supervisar els continguts als quals tenen accés i, en la mesura que sigui possible, acompanyar-los durant el visionat. Com explica el pediatre Dimitri Christakis, director de l’estudi La modificació de contingut multimèdia per a nens en edat preescolar : un assaig controlat aleatori, “no és qüestió d’apagar el televisor, sinó de canviar de canal”. I encara més: “Cal tenir en compte que el que els nens veuen és tan important com la quantitat de temps que passen mirant-t’ho”. Una opinió que comparteix la doctora en psicologia i professora del departament de comunicació de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) de Barcelona Pilar Medina-Bravo.

Acompanyament

Per a aquesta docent, la idea no és prohibir-los que vegin televisió, ni tan sols mantenir-los aïllats de qualsevol pel·lícula, sèrie o dibuixos animats que continguin alguna escena violenta, sinó oferir-los continguts apropiats a la seva edat i ajudar-los, a través de l’acompanyament i del diàleg, a crear un pensament crític. I per això assegura: “Aïllar els nens no serveix de res; és necessari fomentar el seu esperit crític. Quan un pare o una mare seu al costat del seu fill i li explica el que està veient, li està donant les claus perquè pugui codificar el missatge”. A més, aquesta docent catalana recorda que els mitjans de comunicació poden ser una eina educativa de primer ordre, un element més per a la reflexió, de manera que és important que les criatures hi tinguin contacte, però raonat i controlat. “Parlar del que estan veient és una manera d’apropar-nos al seu món i de portar-los al nostre per introduir la reflexió”, explica.

Pensa d’una manera semblant la responsable de continguts televisius de Teleespectadors Associats de Catalunya (TAC), Mar Pons. Com Medina-Bravo, creu en el paper didàctic que poden tenir tant la televisió com internet, i està convençuda que el bon ús o el mal ús d’aquests suports depèn dels pares, de la seva implicació a l’hora de seleccionar els continguts que consumiran i de la seva presència durant el seu visionat. “Està comprovat que la companyia d’un adult canvia radicalment els efectes dels productes audiovisuals que pot consumir un menor. La seva intervenció els ajuda a la comprensió i pot portar a una conversa en profunditat sobre temes importants que la televisió només tracta superficialment”, explica la representant de TAC, una institució que, a través de la seva pàgina web (www.taconline.net), ofereix informació a pares i educadors sobre els programes que poden ser més adequats per als menors.

L’exemple

Tot i que la supervisió dels continguts i l’acompanyament són imprescindibles quan parlem de nens i consum audiovisual, no és l’únic instrument que tenen a l’abast els pares per evitar els efectes negatius que se’n deriven. Segons Medina-Bravo hi ha un altre recurs importantíssim i del qual, sovint, progenitors i adults en general s’obliden: l’exemple que els donen els adults. I és que, com explica aquesta professional, els progenitors són el mirall on es miren els fills. La manera com es relacionin amb els altres i els continguts audiovisuals que consumeixin en el seu dia a dia són un patró per als més petits. “La grolleria i la banalitat no la destil·len únicament els videojocs i els dibuixos animats”, indica aquesta doctora en psicologia, que recorda que la societat està plena de missatges violents. “Hi ha un altre tipus de violència que estem exercint i els nostres fills la veuen. Quanta gent veiem al carrer que diu: «Mira quants immigrants. Vénen i ens prenen la feina»? Jo sento molt missatge violent”.

Però Medina-Bravo no és l’única que pensa d’aquesta manera. L’educadora social i cofundadora de l’Escuela de Padres Activa de Mallorca, Karen Frasser, també creu que l’exemple és fonamental quan parlem de nens i educació. “L’objectiu de l’educació no és ni prohibir ni restringir tot el que pugui ser nociu per als nens, sinó ensenyar-los a tenir criteri, i la millor manera de fer-ho és amb l’exemple. Que ells vegin que els pares veuen programes interessants, que dediquen un temps a la lectura, que fan esport, que es parlen amb respecte…”, comenta aquesta professional que, en la llista d’efectes negatius per la sobreexposició a continguts violents, n’inclou dos de decisius: la dificultat per diferenciar la realitat i la ficció que presenten alguns nens, i la falta d’empatia amb els altres.

Modificar la conducta

Però, ¿què passa si els menors reprodueixen conductes o paraules violentes apreses en la televisió, en els videojocs, a internet o al mateix carrer? Llavors, segons explica Frasser, podem utilitzar la sobrecorrecció, una tècnica educativa que té com a objectiu que l’infant s’adoni que la seva conducta o manera de parlar no ha estat la correcta i que la modifiqui, demanant disculpes si el cas ho demana.

Però la cofundadora de l’Escuela de Padres Activa adverteix: “És cert que podem utilitzar la sobrecorrecció, però, sobretot, el sentit comú. El que no poden fer els pares és passar-se la vida corregint els seus fills per unes conductes i unes expressions que adquireixen de certs programes i deixar que els segueixin veient”. Seria contradictori, i la canalla no n’entendria les motivacions. Per això, Medina-Bravo, a diferència de Frasser, defensa més aviat fer saber a les criatures quins comportaments i quines paraules no ens agraden dels dibuixos o de la publicitat que estan veient. I, en cas que els imitin, canviar de canal i explicar el perquè d’aquesta decisió. “Els nens han de saber què és real i què no ho és, i quines coses estan permeses en l’àmbit de les relacions”, recorda Medina-Bravo.

Una manera d’actuar i de pensar que David Pajarón comparteix i que segueix amb el seu fill de sis anys, Theo. Aquest pare valencià, com recomanen els professionals, seu amb el seu fill a veure la televisió, supervisa els continguts als quals accedeix i els comenta amb ell. Únicament canvia de canal quan els programes no són apropiats a la seva edat o quan el nen imita conductes no adequades. “Si hi ha uns dibuixos en què la violència física o verbal és excessiva, li explico per què no és convenient que ell els vegi”, conclou.

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: