Vindicació del bon professor

Font: Ara / Article d’opinió

Joan Garí

Amb periodicitat matemàtica, i amb un aire més o menys convincent, polítics, experts i opinadors es planyen invariablement pel mal estat de l’educació a casa nostra. Argüeixen estadístiques hirsutes, resultats del famós informe PISA o la pura i simple capacitat d’observació. Fins i tot tot un ministre i un ministeri malden per tirar endavant una llei -la Lomce (llei orgànica de millora de la qualitat de l’educació)- que diuen que fa precisament front a aquest profund dèficit col·lectiu: l’anomenat “fracàs escolar”.

En realitat, com molts sospitem, aquest “fracàs” és només una excusa i la Lomce ve a cobrir d’altres necessitats, com ara la ja cèlebre proclama d’“espanyolitzar” la infància catalana. Si la llei tinguera realment interès a pal·liar la brutal realitat segons la qual un de cada tres alumnes d’ESO no culmina l’etapa d’ensenyament obligatori, no es perdria en èpiques alegries nacionalistes com ara obligar la Generalitat a pagar la factura de l’escolarització al sistema privat del grapat d’alumnes que volen estudiar en castellà.

Si el sistema actual no serveix i la legislació d’aplicació imminent ja podem sospitar que no canviarà res (a millor, s’entén), llavors, quina és la solució? Avançaré, d’entrada, que si jo fóra l’amo d’una tal poció el meu futur seria esplendorós. Ni jo ni ningú, en realitat, tenim una fórmula màgica. Per això hi ha tanta literatura sobre el tema…

En educació, com en tots els camps, sovint l’únic que val és l’experiència. Jo porte més de vint anys fent classe en ensenyament mitjà i he fet també, en diferents períodes, de professor universitari. Compagine la docència amb les meues altres dues professions (escriptor i periodista) i això m’ofereix un punt de vista ampli sobre els problemes de tots aquests sectors. Són molts anys de veure passar successives lleves d’alumnes per a ignorar que, llevat del xoc que va provocar la introducció de l’ESO (amb l’ampliació de l’etapa d’escolarització obligatòria fins als 16 anys), el diagnòstic és sempre el mateix: hi ha invariablement un percentatge dels estudiants (que sol rondar la tercera part del total) que no té interès ni l’adquirirà al llarg del curs. Aquest handicap sembla específic dels països del sud d’Europa i del continent americà. És insòlit, per exemple, als països del nord i, encara, a les nacions asiàtiques. La pregunta del milió, òbviament, és si es tracta d’un fenomen reversible.

Sóc dels qui pensen que la clau de volta de tot plegat és el professor. Si voleu bons alumnes, fomenteu un professorat ben tractat, ben pagat, ben motivat, ben desburocratitzat. I formeu-lo adequadament. He dit abans que també he fet classes a la universitat (la meua afecció al pluriempleo és realment patològica). La meua docència es va desenvolupar en gran part, precisament, a la carrera de magisteri. Sentint-ho molt, el que hi vaig descobrir no era res substancialment diferent de l’ambient que coneixia tan bé a l’institut. Aquells estudiants de magisteri en concret -futurs mestres!- eren àmpliament ignorants, estaven desmanyotadament desmotivats i feien la tristíssima impressió d’haver recalat en aquelles aules perquè no tenien opcions reals de ser admesos en cap carrera realment profitosa…

S’ha dit sovint que si Finlàndia encapçala els resultats de l’informe PISA és perquè allí és més difícil estudiar per a mestre que per a diplomàtic. La impressió no pot ser més correcta. Aquest és el nus gordià de la qüestió. Ara està de moda afirmar que el que necessiten els alumnes per a triomfar és comptar amb un iPad per a cadascun (o l’estri tecnològic equivalent). Això és d’una ignorància entendridora. Un bon professor -ben tractat, ben pagat, ben motivat, ben desburocratitzat-és l’única meravella tecnològica capaç d’obrar el miracle. Un bon professor dotat de l’arma més poderosa: un guix (un clarió, com en diem a la Plana) i una bona pissarra.

No sé si jo sóc un d’aquests “bons professors”. Tinc tanta faena en tants fronts diferents que molt sovint faig simplement el que puc. Però una cosa no se m’oblida mai: faça el que faça, hi implique sempre bona cosa de passió. És impossible ensenyar res -i específicament llengua i literatura, que és el meu camp- sense apassionar-s’hi en una o altra mesura. És impossible treballar en res amb èxit sense posar-hi pebrots.

Passarà la Lomce, passarà la següent llei i els problemes del sector subsistiran. ¿Algú, alguna vegada, tindrà realment interès a fomentar la mena de professor que cal per a lluitar-hi?

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: