Suspensos

Font: La Vanguardia

Josep Playà

Els escolars han portat aquests dies a casa les notes del primer trimestre de primària i secundària, en molts casos acompanyades de comentaris dels professors. Alguns alumnes, pocs en els primers nivells i fins a una tercera part en els darrers cursos de secundària, duen uns “suspensos” que han encès els llums d’alarma dels pares. Què s’ha de fer? Algunes de les primeres reaccions de la famílies són un càstig exemplar, posar un professor particular, ajudar més els fills en els seus deures o contactar amb el tutor.

Els pedagogs apunten tres causes diferents per justificar les diferències de resultats entre alumnes: l’entorn sociocultural del nen, el sistema educatiu i les circumstàncies inherents al mateix individu. Un estudi de l’Observatori Faros de l’hospital Sant Joan de Déu de Barcelona, dirigit per la doctora Anna Sans, assenyala entre les claus del fracàs els trastorns específics d’aprenentatge (TA), que poden arribar a afectar entre el 5% i el 15% de la població escolar. Els TA són disfuncions cerebrals el resultat de les quals és una dificultat desproporcionada per a l’aprenentatge. La dislèxia i el TDAH (trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat) les patologies més diagnosticades.

Lourdes Algueró, directora de l’escola Sant Domènec de Santa Margarida i els Monjos (Alt Penedès), explica que aquests casos se solen detectar aviat i generalment ja s’ha alertat abans als pares. “Quan es donen trastorns greus, s’elabora un pla individualitzat per valorar l’esforç de l’alumne respecte de les seves pròpies dificultats”. Amb tot, reconeix que “el TDHA s’ha convertit en una etiqueta i hi ha un excessiu nombre d’alumnes amb aquest diagnòstic”. També recorda que el mes de gener es crida a tots els pares, tant si el seu fill ha aprovat com si no, però l’habitual és que ja abans hagi hagut alguna trobada.

“Quan els resultats no són els esperats, l’actitud dels pares ha de ser sempre positiva. Cal evitar les actituds punitives o de càstig des de l’inici i substituir-les per una actitud de comprensió i ajuda”, assegura Llorenç Andreu, director del màster Dificultats d’aprenentatge i trastorns del llenguatge a la Universitat Oberta de Catalunya. Segons aquest professor, és possible que un càstig exemplar suposi una millora de rendiment en el trimestre següent, però a llarg termini aquest tipus de mesures disciplinàries no tenen efecte.

Els èxits acadèmics dels països asiàtics, detectats a l’últim informe PISA, han posat sobre la taula altres models de treball. Però Llorenç Andreu està convençut que en aquell entorn “hi ha factors culturals que expliquen que els alumnes siguin més ordenats, tinguin normes més estrictes i duguin a terme una feina més estructurada, però això és difícilment extrapolable als països llatins”. Una recepta segura passa pel diàleg entre pares i fills, per analitzar les causes dels suspensos i intentar consensuar les mesures a prendre, i amb els mestres, per conèixer de primera mà el que falla. Caldrà actuar de manera molt diferent segons si l’alumne té una actitud apàtica, angoixada, irresponsable o revoltosa, per posar alguns exemples d’actituds que responen a situacions ben diverses. I caldrà atendre també aspectes col·laterals, com ara la relació amb els companys, l’alimentació o els hàbits diaris.

Llorenç Andreu explica que “els pares han delegat tota responsabilitat en l’escola i en canvi no reconeixen prou l’autoritat del mestre”. Per aquesta raó, recomana als pares que realitzin un seguiment més constant dels fills: “Estar un temps al seu costat cada dia, discutir-hi, controlar els hàbits relacionats amb la televisió, les consoles, els mòbils, els iPads o les tauletes, i fer-los partícips d’activitats que contribuiran a forjar la seva personalitat en el futur”. Miquel Martínez, catedràtic de Teoria de l’Educació de la Universitat de Barcelona, matisa: “Cal ser conscients que els pares ja tenen bastants dificultats per conciliar el seu horari laboral amb la vida familiar, i el que no té sentit és que a més supleixin les tasques escolars i dediquin temps a fer deures. Han de fer altres coses, com ara fomentar la lectura, ensenyar-los a aplicar les matemàtiques a la vida real i no escatimar esforços en l’alfabetització funcional”. I apunta a una altra missió més complexa: “Evitar que les noves tecnologies no treguin als nens un temps excessiu a la conversa o a la lectura”.

Si bé és cert que a Espanya i a Catalunya la variable del nivell socioeconòmic familiar pesa més que en altres països en relació amb l’escola, no tot és tan determinista. Els professors Antoni Tort i Fernando Hernández expliquen en el seu estudi “Canviar la mirada sobre el fracàs escolar des de la relació dels joves amb el saber” (Revista Iberoamericana d’Educació, 2009) que, “a mesura que s’avança en l’itinerari escolar, perd pes l’ambient familiar en relació amb l’èxit o fracàs escolar, i s’incorporen elements que tenen a veure amb la condició d’adolescent o jove”. És a dir, entren en joc la història personal, les activitats efectives i les pràctiques d’aprenentatge. En aquesta línia, constaten que “la taxa de conflictes en l’ensenyament mitjà és molt superior, en termes relatius, en el cas de les classes mitjanes o de famílies amb alt nivell cultural, i no tant als sectors de classe obrera”.

A les xarxes socials es troben fins i tot guies per a pares desesperats davant l’arribada dels primers suspensos. La primera recomanació és sempre la calma i després analitzar les causes d’uns resultats que potser siguin només temporals.