Involució educativa

Font: La Vanguardia / Article d’opinió / Xavier Antich

Aquí s’aprèn molt poc, falta personal docent i nosaltres, els nois de l’institut Benjamenta, mai no arribarem a res; és a dir, que el dia de demà serem tots gent molt modesta i subordinada”. Amb aquesta demolidora arrencada comença Jakob von Gunten (1908), l’obra mestra de Robert Walser que va fascinar gent com Kafka, Canetti o Coetzee. Encara que el llibre parla de l’escola prussiana, els seus personatges pertanyen a la cultura de la seva època i, en els sistemes educatius retrògrads i reaccionaris, constitueixen una metàfora desoladora del que passa quan l’escola sucumbeix a la temptació elitista de pensar que hi ha gent que està capacitada per estudiar i una altra que no, i que el sistema educatiu s’ha de preocupar només dels primers.

Com tots els que ens dediquem a això de l’ensenyament, en el meu cas des de fa gairebé trenta anys, és impossible no viure amb preocupació extrema l’abandonament reiterat de l’educació i el seu menysteniment per part de les institucions de l’Estat, així com l’absència de debat públic real entorn de les qüestions de fons que afecten a un sistema que, d’acord amb els indicadors comparatius internacionals, mostra dèficits gravíssims en tots els nivells educatius (inclosos els resultats demolidors que es refereixen a la formació d’adults, coneguts fa dues setmanes) i en totes les qüestions essencials, des del nivell de comprensió lectora fins a la formació matemàtica bàsica, passant pel percentatge del PIB dedicat a educació i les dades d’abandonament escolar. Provoca estupefacció que, tanmateix, l’educació no hagi estat mai una qüestió prioritària d’Estat i no hi hagi hagut ampli consens, mai, per abordar la decidida posada al dia d’un sistema educatiu clarament deficient. Però, fins al moment, l’educació, per als partits amb responsabilitat de govern a l’Estat, ha estat una simple excusa en la batalla ideològica i partidista.

És una obvietat que la negligència amb què les polítiques públiques han tractat el problema educatiu ofereix un panorama devastat. Aquella llei que va ampliar la universalitat de la formació fins als 16 anys, la Logse, promulgada el 1990 i derogada per la LOE el 2006, va contribuir a generalitzar l’ensenyament obligatori, per dos anys més, a una part molt important de la població que hauria abandonat abans el sistema. Però la Logse, i això va succeir també amb la LOE, va ser només un instrument legislatiu infradotat pressupostàriament incapaç d’encarar-se amb els nous problemes que ella mateixa va provocar. Tot això, al costat d’uns percentatges d’immigració sense paral·lelisme als països del nostre entorn, va contribuir a generar dèficits estructurals del sistema, així com unes noves i alarmants desigualtats. D’altra banda, mai no es va abordar seriosament la reforma de la formació del professorat, ni una inversió comparable als països de l’OCDE, ni el domini d’una llengua estrangera com a objectiu estratègic, ni la modernització de les formes d’avaluació i hàbits docents.

És evident, esclar, que l’educació necessitava una reforma radical. Tanmateix, la recent aprovació pel Congrés de la Lomce, impulsada en solitari pel ministre Wert, que ha menyspreat els professionals i la comunitat educativa, va en la direcció exactament contrària del que tots els especialistes aconsellen impulsar. Absolutament cap dels problemes de fons no és abordat amb voluntat de crear les condicions per a la seva resolució, sinó, més aviat, al contrari, amb una decidida voluntat involutiva, de la qual en són prova la introducció d’exàmens externs a l’estil de les casposes revàlides; l’avenç en l’elecció d’itinerari entre FP i batxillerat (manera velada de segregar abans d’acabar l’escolarització obligatòria als estudiants amb dificultats, fent bo, de nou, aquell infame prejudici de l’escola franquista d’acord amb el qual “qui val, val, i qui no, a l’FP”; la disminució del pressupost per a educació, la reducció i l’enduriment de la política de beques; la reducció de plantilles, la menor cobertura de baixes de professorat, l’augment d’estudiants per aula i d’hores lectives per professor; l’increment de les matrícules en les fases no obligatòries; la recentralització en la definició dels continguts de les assignatures troncals; i, sens dubte, en el cas de Catalunya, la invasió descarada de competències i l’assalt indiscriminat al model d’immersió lingüística, avalat pel Consell d’Europa, que ha estat la garantia de la cohesió social i un element bàsic en la normalització de la llengua catalana.

La llei Wert no resoldrà cap dels problemes educatius que afecten el sistema, perquè el seu objectiu no és fer-hi front, sinó rearmar sectàriament la funció ideològica de l’escola i sabotejar la seva capacitat per contribuir a la disminució de les desigualtats socials. Al contrari: en el cas que arribi a aplicar-se, cosa que cal veure, crearà nous problemes i alguns d’encara pitjors que els actuals, a causa de la seva concepció involutiva, reaccionària, classista i segregadora. No és estrany que hagi estat rebuda amb un rebuig unànime. La veritat és que el Govern del PP està demostrant una habilitat gens envejable per ficar-se en embolics monumentals, la qual cosa, sumada a la seva incapacitat manifesta per dialogar, per gestionar la complexitat, inclosa la del seu propi passat, i per fer front a la novetat de les situacions polítiques, pot acabar per convertir-lo en el principal damnificat de la seva pròpia ineptitud i, com és el cas de la Lomce, de la seva pròpia arrogància.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: