Humanitats

Font: La Vanguardia / Article d’opinió

Àngel Castiñeira/ J. M. Lozano

A nombroses publicacions nacionals i internacionals s’ha alertat sobre la crisi o el declivi del paper de les humanitats en el conjunt del saber contemporani a Occident. Pot semblar, lògicament, una reivindicació gremial d’acadèmics prejubilats que es revolten contra la reducció de cursos, nombre d’alumnes, matèries, hores o pressupostos relacionats amb aquestes disciplines. Segur que es podria resseguir un fil conductor contemporani a Europa trenat amb els laments malenconiosos de directors de departaments, investigadors i professors que, com Jorge Manrique, considerarien que “cualquiere tiempo passado fue mejor”.

Però si el lector afina la vista per mirar amb la justa distància el moment present, s’adonarà que de Harold Bloom a Jordi Llovet, de Martha Nusbaumm a Laura Borràs, de George Steiner a Xavier Antich, o d’Aldous Huxley a Josep M. Terricabras l’apel·lació a les humanitats no és un crit desesperat d’ajuda ni una revolta antiburocràtica ni una reacció contra la tecnociència, sinó una alerta que ens convoca a connectar-nos amb el més preuat de la nostra humanitat, una invitació a no deixar de conrear l’ésser, a treballar-nos com a persones.

Des de la Càtedra de Lideratges d’Esade vam iniciar el curs passat una proposta que vam anomenar Taller d’Humanitat(s) on poder trenar les lectures de clàssics i experiències culturals amb els itineraris personals i professionals dels participants. El primer taller va venir precedit d’una conferència inaugural brillantíssima de Xavier Antich, el títol de la qual va ser Per què necessitem les humanitats? La qüestió que debatíem els organitzadors era si no era un títol massa previsible, i si no seria millor convocar una conferència amb títols més provocatius com La inutilitat de les humanitats o Per què no necessitem les humanitats? La raó que va fer decantar l’elecció és clara, allò que de veritat (ens) importa no són les humanitats sinó la nostra humanitat (la de cada un i la compartida). Una dimensió que les persones necessitem conrear o fer créixer nodrint-nos amb pràctiques i materials que no trobem en la naturalesa sinó que provenen de la cultura i desafien la nostra intel·ligència i sensibilitat, sacsegen el sentit de la nostra vida i de vegades contribueixen a modificar profundament el nostre comportament.

Les humanitats com a carrera o requisit acadèmic és un “negociat” específic per a un tipus d’experts molt concrets. La humanitat, en canvi, si es pot parlar així, és el principal negoci de les nostres vides. El famós “sóc home i res humà no m’és aliè”, de Terenci (s. II a.C.) ho deia ben clar. I és justament la meditació de Terenci la que ens permet adonar-nos de l’error que podem cometre en reduir a una única dimensió nostra condició d’éssers humans, i veure’ns només com a científics, professionals, polítics, empresaris, esportistes, etcètera, sense més aspectes a desenvolupar que els purament funcionals. En l’extrem aparentment oposat, es dóna també l’ocurrència actual de defensar les humanitats com a “equipament” o vernís addicional que serviria d’amortidor, domesticador o factor diferencial per acolorir un currículum professional excessivament rude i agressiu. Com diria Josep Pla, això són “collonades”. Aquí “equipament”, per cert, rima amb entreteniment i ornament. A segons qui cal dir-li amb totes les lletres: buscar la utilitat de les humanitats és cosa d’inútils. Un concert no és útil. Un poema, un text dramàtic, un assaig filosòfic o una pintura tampoc. El seu valor és un altre. Quan són bons, es converteixen en fragments, indicis, revelacions de l’absolut, d’una cosa fascinant que ultrapassa el nostre enteniment i el dels seus creadors, però que ens eleva a la categoria del més plenament humà. La riquesa i grandesa de les humanitats és que ens permeten entreveure el millor de la nostra humanitat i ens ajuden a desenvolupar formes subtils de la nostra sensibilitat que acaben per modificar els nostres marcs de referència, el nostre món interior i la comprensió dels anhels propis i aliens. Si es tracta de ser més persones, les humanitats no són per a especialistes, sinó per indagar i créixer en la nostra vida de cada dia.

La consciència plena, la vivència lúcida, la personalitat alhora sensible i crítica, el caràcter atent i reflexiu, l’assaboreixo d’un temps no taquicàrdic, la capacitat admirativa davant la singularitat caleidoscòpica de la realitat, la immersió en registres perceptius de la vida aparentment absents, la curiositat sense límits, el valor d’afrontar la complexitat sense simplificacions… Si els agraden els esports d’aventura, si els atreu el vertigen del risc, si somien superar els límits establerts d’una vida previsible, provin amb les humanitats, provin d’anar més enllà d’aquella humanitat grisa, domesticada i unidimensional que sovint ofereix el quotidià. No es penediran d’endinsar-se en aquesta immensa oferta creativa que mai com ara hem tingut al nostre abast, encara que sovint no ens hàgim atrevit ni a provar-la.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: