Una bomba a classe

Font: El Punt / Avui – Article d’opinió

Pep Riera

El meu amic que és professor i poeta diu que deixar anar un poema en una aula és com posar-hi una bomba. S’hi desencadenen uns efectes (afectes, potser?) de conseqüències imprevisibles. Jo no sé si deixar-ne anar un en un article d’opinió d’un diari també és una bomba. Potser ho serà per mi, si vostès i el director del diari ho troben inconvenient. Però ara ja he començat. El meu amic fa vint-i-cinc anys que ho fa i no només ho troba una experiència mútuament satisfactòria, entre els alumnes i ell, sinó que a partir dels poemes dels altres ell mateix ha anat esdevenint poeta i ara mateix acaba de guanyar el premi Miquel de Palol de poesia dels Bertrana. Té més poemaris publicats i quasi tots també premiats. Però prou. Perquè, com deia Jaime Gil de Biedma, que més que poeta volia ser poema, la meva intenció tampoc no és fer propaganda del poeta sinó parlar de poemes, de poesia. I perquè, de fet, la propaganda ja se la fa ell tot sol amb la seva magnífica obra, i llançant bombes a classe des de fa vint-i-cinc anys. La primera que va llançar a la seva vida de professor va ser Kensington, de Gabriel Ferrater, i des de llavors ha estat la seva principal ona expansiva. Ell diu que es pot demostrar empíricament que Kensington aconsegueix captar l’atenció dels alumnes, i que a partir d’aquí… I el primer que els comenta és que “la poesia demana humilitat per acceptar això: sóc tan ase que, en una primera lectura, no he entès res. I demana una altra cosa: insistència, constància”. Després d’aquesta bomba i moltes més, pot trobar-se al cap dels anys pel carrer un antic alumne, i quasi mai tampoc falla que del poc que es recorden és que en Jaume els llegia poemes a classe.

Sí, com vostès saben perquè llegeixen aquest diari, el meu amic és en Jaume Bosquet, l’autor de Transvasament, el premi Miquel de Palol que al desembre serà publicat per Edicions Proa, i del qual, com ja fa estona que aviso, els avanço un poema, una bomba. Es titula Al marbre:

Passem pel món buscant lligams reals–/ l’intent humà d’un vel suau de llum./ Siguem amables quan tractem la gent–/ siguem humils als cops d’atzar dels daus./ Tinguem l’alè dels pares sempre a prop–/ absents, haurem de dar consol als fills./ La nostra vida fa camí com pot–/ la nostra mort ens nua a tot i a tots. I ara espero que ja estiguin buscant Kensington, i a partir d’aquí…

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: