“El mestre sosté l’escola”

Font: La Vanguardia

Maite Gutiérrez/ Sara Sans

Dues professores veteranes, amb quaranta anys d’experiència a l’esquena, reflexionen sobre l’estat de l’escola per a La Vanguardia. Les classes van començar ahir amb normalitat i sense incidents remarcables a Catalunya, però amb molts reptes per davant dels quals parlen aquestes dues docents. Montserrat Riera -mestra de l’escola pública Pax de Tarragona- encara el seu últim curs abans de la jubilació i Marta Carulla -mestra de l’escola concertada Garbí Pere Vergés de Badalona- ha començat aquest any la seva jubilació parcial. La vocació de totes dues per l’educació, això sí, continua intacta.

La relació amb els alumnes

-Montserrat Riera: La meva feina té sentit quan veig que els alumnes són feliços, que hi ha bon ambient a la classe. Això és primordial quan tenen sis i set anys; potser més endavant els pots exigir altres coses, però a aquesta edat han d’aprendre a aprendre, a ser curiosos… Però, clar, això exigeix molta energia per part del docent. Vint alumnes els controles, però vint-i-cinc costa més. Quan jo era petita érem quaranta a classe i tots callàvem, però per por.

-Marta Carulla: La motivació no té res a veure amb l’edat del mestre. I els alumnes noten quan un professor ensenya amb ganes o no. Una de les meves mestres em va dir fa temps que el més important com a docent és voler els alumnes, però no en el sentit apocat, sinó de respecte per l’estudiant. Els alumnes han de veure el mestre com una autoritat moral, una cosa que no té res a veure amb autoritarisme.

Els nens d’avui dia, diferents

-M.R.: Els nens canvien perquè el món canvia. Ara tot és imatge. Abans havíem de buscar les coses al diccionari…, ara et demanen que ho busquis per internet… Arriben molt estimulats, saben de tot. Si a un li agrada l’espai, se sap el nom dels planetes, l’altre el de tots els animals, els dinosaures… Abans al parvulari, per exemple, ens passàvem dies ensenyant un color i ara no fa falta, quan arriben ja ho saben. Això canvia el paper del mestre. Això sí, per molt que tinguin tauletes o Wii, continuen al·lucinant amb un conte ben explicat. Em sembla que els nens d’avui dia juguen poc i fan massa activitats dirigides per adults. I necessiten avorrir-se una mica més, perquè d’allà també sorgeix la creativitat, necessiten tenir el seu espai, i no només físic.

El paper de les famílies

-M.C.: En general la relació amb les famílies és bona, però els mestres sí que hem observat que en els últims anys els pares qüestionen més la decisió del professor. De vegades cal anar amb peus de plom per dir segons quines coses als alumnes. Els mestres ens podem equivocar com tothom, però és necessari que pares i docents vagin units.

-M.R.: Últimament veig molts pares que encara són més fills que pares. S’ha perdut una mica la figura materna i paterna. Alguns tracten els fills més com a col·legues o amics, no sé si són gaire conscients del que implica tenir un fill. Però no m’agrada donar consells als pares, cadascú ha de fer allò que cregui correcte. Sóc partidària d’aplicar el sentit comú, que tendeix a diluir-se a mesura que augmenten les facilitats i les comoditats.

La formació del professor

-M.C.: De les facultats surten mestres preparats en qüestions teòriques, cosa que està molt bé, però crec que haurien de fer més pràctiques perquè on s’aprèn a ser mestre és a l’aula. Avui dia els mestres joves tenen millor formació en llengua estrangera, per exemple, però els falla l’ortografia i la cal·ligrafia. Un mestre no pot fer faltes.

-M.R.: No es pot generalitzar, però moltes professores més joves miren molt el rellotge, no les veig gaire implicades i això és un ofici vocacional. L’escola no és la universitat, als nens també els cauen els llapis i cal treure’ls els mocs quan estan refredats.

El nivell de l’escola

-M.C.: L’escola d’avui dia és molt millor que la que teníem fa trenta anys. No hi ha comparació possible. Això sí, potser s’han pres algunes decisions a nivell legislatiu que han rela-xat l’exigència, com la supressió de les notes que hi va haver durant algun temps. Això ja ha canviat. I també hi ha hagut molts canvis positius, com la gran personalització de l’ensenyament o considerar més l’evolució de cada alumne.

Noves tecnologies

-M.C.: M’encanten les noves tecnologies. Faciliten moltíssim la feina del professor i t’obren una finestra immensa a nivell pedagògic. A la nostra escola les hem adoptat, treballem amb iPad i estem molt satisfets. Alguns mestres tenen por de la tecnologia, però és per desconeixement. Això sí, al costat de la tecnologia hem de mantenir la part humanística de l’educació.

L’efecte de les retallades

-M.C.: A l’escola concertada la situació és diferent, però a la pública les retallades estan afectant molt. L’educació hauria d’estar al marge de les retallades perquè és la base del progrés personal i social en el sentit més ampli. I la qualitat de l’escola es manté gràcies a l’esforç dels mestres. La feina que fan és per treure’s el barret. També crec que no podem caure en el pessimisme, cal donar un missatge d’optimisme als alumnes.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: