El cost de la roba barata

La notícia del recull de premsa d’aquesta setmana ens parla de les precàries condicions de treball causades per un sistema econòmic que encara explota una part de la humanitat.
Font: M. Vidal/D, Sánchez Ugart, El cost de la roba barata, Ara, 01/05/2013

El cost de la roba barata

La tragèdia de Bangla Desh ha tornat a posar les consciències de mig món davant el dilema del cost -no només econòmic- de la roba que ocupa les estanteries de les principals cadenes de moda. L’últim recompte de l’enfonsament de l’edifici Rana Plaza de Dacca, un complex de vuit plantes farcides de tallers tèxtils que tenien relació -més o menys intensa- amb marques com El Corte Inglés, Mango, C&A, Benetton i Primark, és de 390 morts, 1.200 ferits i un miler de desapareguts sota la runa. Una catàstrofe colossal que ha enfurismat un país sencer i ha posat una ombra de dubte sobre la manera com les grans marques -bàsicament europees i nord-americanes- produeixen les seves peces de roba.
La campanya internacional Roba Neta fa anys que denuncia la precarietat dels tallers asiàtics -amb els costos de producció més baixos del món- com els que fa una setmana es van col·lapsar a Bangla Desh: salaris que no donen ni per viure, jornades inacabables al ritme de les comandes, problemes de seguretat laboral i deficiències estructurals als edificis que els acullen, entre altres.
Les marques de moda es defensen dient que tenen els seus propis codis de conducta a l’hora de contractar les empreses que els proveeixen les peces, però els activistes de Roba Neta conclouen que el temps -i les tragèdies que es van repetint- demostren que amb això no n’hi ha prou. “Els últims anys hi ha hagut un degoteig constant de víctimes mortals a causa d’incendis i col·lapses en tallers de confecció, però el que va passar al Rana Plaza ho supera tot”, explica Albert Sales, portaveu de Roba Neta a Catalunya.
Abans d’establir cap relació amb un proveïdor, les grans empreses tèxtils consultades per l’ARA -entre les quals hi ha Inditex i Mango, els principals grups empresarials de la moda de l’Estat- asseguren que es fan auditories socials i que vigilen les condicions de treball de les fàbriques. S’analitza “la no utilització de treball infantil, la seguretat de les instal·lacions, les remuneracions i els horaris”, detalla un portaveu de Mango, que nega que a la fàbrica de Bangla Desh s’hi produís roba seva.
I és que la qüestió, finalment, és qui supervisa el compliment d’aquestes exigències. El mateix govern de Bangla Desh, “per falta de capacitat o de voluntat, no ha aprovat cap llei per controlar l’acció de les empreses multinacionals al seu país”, denuncia Juan Hernández Zubizarreta, expert en relacions laborals transnacionals de la Universitat del País Basc, que creu que les memòries de responsabilitat social corporativa de les companyies són un “insult a la intel·ligència humana” quan diuen que “els preocupen molt els drets humans però no fan res per capgirar la situació”, lamenta aquest expert.
La fórmula ideada per les mateixes empreses aplegades a la Business Social Compliance Initiative -una organització que vetlla genèricament per la millora de les condicions laborals al món, en la qual participa per exemple El Corte Inglés- no inspira confiança entre els activistes de Roba Neta, que veuen amb més bons ulls iniciatives de caràcter més independent, com la Fundació Fair Wear.
Una fórmula que funciona
Aquesta entitat garanteix que es monitoritza tota la cadena de subministrament de les marques que s’adhereixen a la seva supervisió. “Som molt exigents. Treballem sobre les condicions laborals, promovem la mediació quan sorgeixen conflictes i mirem de rebaixar la pressió per rebaixar costos i terminis que les marques de roba imposen sobre els tallers”, assegura Sophie Koers, directora de comunicació d’aquesta fundació, que treballa amb marques petites i mitjanes.
Des de Roba Neta admeten que amb els anys les marques de moda s’han mogut des de la negativa total a col·laborar amb la campanya -amb l’argument que no tenien responsabilitat sobre els treballadors de les empreses proveïdores- fins a l’intercanvi d’informació amb ells. Per exemple, Mango els proporciona regularment una llista de proveïdors amb els quals treballa, i Inditex és una de les poques companyies amb un acord internacional sobre drets laborals, amb l’inconvenient que en molts dels països on produeix els sindicats són, en el millor dels casos, testimonials.
Font: M. Vidal/D, Sánchez Ugart, El cost de la roba barata, Ara, 01/05/2013
Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: